Ja el tenim aquí

Barack Obama ha estat proclamat avui president dels Estats Units d’Amèrica. Fa dies que l’acompanyam en el seu camí cap a la Presidència (si no són realment mesos, els que portem). Ens sabíem el recorregut que faria, les paraules que pronunciaria… Els infogràfics han inundat la premsa aquests dies i les imatges del trajecte per diferents estats se’ns han mostrat desenes de vegades des de di

vendres.

Seguint amb la mateixa línia, se’ns transmet el viatge de Barack Obama cap al Capitoli de Washington. Tot és digne de l’espectacularitat de Hollywood. Hi falta, i s’ho haurien d’apuntar de cara a la cerimònia del 2013, plans d’Obama dins la limusina que el port

a. Precisament perquè no hem vist encara la seva cara, quan la limusina para, hi ha una expectació general per a que surti, com passa amb una estrella de cine. 

La manca de plans d’Obama fa que es recorri a plans de la porta per on ha de sortir l’imminent president. És com quan no hi havia Papa i una part del món mirava una finestra del Vaticà amb total expectació.

 

No era només el què dirà. Quines mesures anunciarà després de la desfilada, quan ja és permés posar en pràctica el mandat? Era el simple fet de veure’l, un cop més. Al seu voltant hi veuríem als dos George Bush, a Gerald Ford, Jimmy Carter i Bill Clinton amb esposa (què devia pensar Hillary? Serà el pròxim president una dona?). També hi eren presents alguns artistes, a la zona VIP, i Aretha Franklin ha cantat pel primer president negre dels EUA. 

No és res semblant al que estem acostumats a veure a Espanya. Aquí, hi ha algú que escolti, no només el primer, sinó tots els discursos dels “nostres” polítics? Però, per altra banda, hi ha algú amb tant carisma com Obama? I, encara una pregunta més: estem preparats aquí per aquest espectacle? 

La presa de possessió d’Obama ha durat aproximadament hora i mitja. Les paraules repetides en totes les cerimònies com aquesta han estat pronunciades mentre Obama tenia la mà sobre la Bíblia que va utilitzar Abraham Lincoln el 1861. Als EUA són importants algunes icones religioses, alguns emblemes, com aquest, la primer Bíblia de la Presidència. 

El demòcrata s’ha equivocat en el jurament i ha demostrat, una vegada més, que és humà. I no només s’equivoca, sinó que també sembla que és humil. A l’inici del discurs ha fet referència al seu predecessor i ha recordat que fa uns anys no el deixaven entrar als bars. Ara, és president del país més poderós del món. És també, però, un país en crisi. L’economia ha estat el tema central de la seva intervenció. Ha parlat d’energies renovables, de l’educació i de la sanitat. Així mateix, no podia deixar de banda els conflictes amb el món musulmà. 

Tots sabem que Obama no ho tendrà fàcil i que té moltes coses a fer. Alhora, però, tots tenim confiança: aquí, on dissimuladament veiem la cerimònia, i allà, on es congreguen massivament per veure-la (es calcula que hi havia entre dos i tres milions de persones de públic).

Mentrestant, al Congo, rebels ugandesos cremen una església amb centenars de persones dins. Hi ha moltes coses que queden tapades amb tant d’espectacle. 

Internet en la campaña de Obama

Hace casi 50 años, Richard Nixon y John Kennedy participaron en el primer debate presidencial televisado y revolucionaron el campo de la comunicación política. Hoy la televisión aún es un medio importante en la campaña política, pero la innovación está en Internet. Barack Obama es quien ha explorando más este campo, creando redes sociales y consolidando una comunidad que le apoya. Obama ha cambiado la manera de hacer campaña política. Kennedy, que ganó aquel debate y aquellas elecciones, confió también en un medio poco utilizado y que acabó cambiando nuestras vidas. 

Después de Kennedy, no se pudo hacer política sin televisión. Sin embargo, a día de hoy, hay herramientas más enriquecedoras. Ahora, según Daniel Ureña, socio y director de MAS Consulting España, “no se pueden concebir las campañas electorales sin utilizar Internet. Si bien la televisión sigue siendo el medio más importante, Internet debe tener un protagonismo central en toda campaña. La Red te permite llegar a la gente de manera personalizada, segmentada, a un coste barato, ofreciendo la posibilidad de interactuar y con una gran riqueza de formatos: video, foto, audio, texto...”. 

En las pasadas elecciones presidenciales de Estados Unidos, Barack Obama es, para la mayoría de expertos, el que mejor utilizó las herramientas que posibilita Internet. No se conformó con los usos que ya se preveían y apostó más fuerte que sus rivales. Para Antoni Gutiérrez-Rubí, asesor de comunicación, “Obama no ve las tecnologías como un medio más, sino como el reflejo organizativo de una nueva cultura política”.

Obama no fue el primero en utilizar Internet en su campaña política. Howard Dean, optimista respecto a las posibilidades de Internet, hizo historia el año 2004. Se presentó a las primarias demócratas que finalmente ganó John Kerry, pero él había conseguido 41 millones de dólares para su campaña electoral, y mucho tuvo que ver su proyecto en la red. Fue el punto de partida de las estrategias que se desarrollarían el 2008 y los expertos en comunicación política lo entendieron enseguida. Todos vieron entonces que la comunicación entre internautas y la publicidad on line serían claves. 

Obama fue más allá de la recaptación de fondos. Fue el que más invirtió en publicidad on line y el primero en confiar en la publicidad viral (la publicidad del boca a boca) y ha utilizado recursos que sabía que se expanderían en la red, como el exitoso vídeo Yes, we can. En su momento, Gutiérrez-Rubí dijo que los ciudadano habían “hecho suya” la campaña de Obama. 

El boom de la blogosfera estalló también con Dean, y fue clave en el duelo Kerry-Bush. Actualmente, para algunos el blog es un elemento secundario y no hace ganar unas elecciones. Elvis Pretzel, del blog Barack Obama Now! arremete contra esta afirmación: “Los vídeos producidos por los ciudadanos fueron un factor mayor en las elecciones. Los blogs, en cambio, eran el gran accesorio al YouTube, porque eran una buena manera de encontrar los mejores clips de YouTube y de acceder a las noticias e historias importantes que los grandes medios ignoran muy frecuentemente”. Por tanto, se trata de valorar todass las herramientas de Internet para que unas complementen a otras. 

El senador demócrata ha apostado también por los portales digitales más usados y creó una red social propia (My.BarackObama.com). Además, aún hoy continúa haciendo uso de Internet (http://change.gov/). Según Ureña, “El fenómeno Obama es, sobre todo, una comunidad de personas que han sido seducidas por el mensaje de cambio y esperanza que ofrece. Esa comunidad se genera a través de herramientas como Facebook, MySpace, Flickr”.

Ya hace tiempo que se sabe que Internet es el futuro, y que los jóvenes son sus principales usuarios. Es lógico, pues, que los destinataros de todas las estrategias digitales de Obama fueran ellos. ¿Pueden ir dirigidas a la mayoría de la población? Sí, pero como dice Elvis Pretzel “los votantes apáticos continuarán con su ignorancia autoimpuesta”. 

Internet es un mundo de posibilidades en una campaña política y en participación política. Por ello, Obama acierta al no apartar la comunidad online que se ha creado en su apoyo. Ahora hace falta saber si esta comunidad aguantará. 

El Gabinet encara no està complert

Bill Richardson era un dels tres únics membres hispans del gabinet Obama. Ell havia estat proposat com a Secretari de Comerç, Ken Salazar com a Secretari d’Interior i Hilda Solís com a Secretària de Treball. Fa uns dies, va saltar una notícia que va sorprendre a molts: Richardson renunciava al seu càrrec, ja que estava sent investigat per presumptes favors a una empresa. Sembla que l’hispà va adjudicar contractes públics multimilionaris a una companyia que durant la campanya de les primàries va fer donacions a la seva candidatura.

Richardson defensa la seva innocència, però no vol perjudicar l’Administració (la ratificació del Senat hagués tardat més del compte). Per tot això, no serà Secretari, per ara. Continuarà, això sí, amb el càrrec de Governador.

Obama, per la seva banda, ha acceptat la renúncia, però ha alabat l’experiència i el treball de Richardson fins ara. L’hispà és prou conegut a la política nord-americana i entre els llatinoamericans. A més, formà part de l’Administració Clinton. Està clar que si Obama volia un gabinet plural, va triar a n hispà competent (ara es sabrà si competent però corrupte).

Ara, el President Electe haurà de buscar algú altre, un hispà, potser, i així no deixarà un equip més o menys representatiu de la diversitat ètnica dels EUA amb un hispà menys (de 15 departaments, ara només dos tenen al seu capdavant un hispà).

Entrevista a un bloggero

Barack Obama NOW! és, segons diu el subtítol del mateix blog, “un weblog que explora el concepte de Barack Obama com a president”. El seu creador, que firma com a Elvis Pretzel però que el seu vertader nom va lligat a un documental que escrigué, produí i dirigí (The Meaning of Louie), el començà l’any 2006. Fins a dia d’avui hi ha escrit, mantenint una activitat més o menys regular.

No era un inexpert en campanyes polítiques ni tampoc en el món dels blogs. Amb aquesta web de suport a Obama ja són tres els blogs en què participa, els tres de temàtiques molt diferents.

Diu que és “un pensador independent”, i també és un pensador d’amplis interessos i compromès, pel fet de voler participar de la vida política i pública. Ha treballat per publicacions d’entreteniment i de fotografia i per productores de vídeo. Ara en té una pròpia.

Per què vas decidir donar suport a Barack Obama d’aquesta manera?

Ja havia participat a la campanya de Dean [Howard Dean, aspirant a les eleccions primàries del Partit Demòcrata el 2004, pioner en l'ús d'Internet] d’una manera en què mai no ho havia fet abans, era la primera vegada que participava en política. Vaig decidir crear un blog sobre Obama que pensava que ens aportaria una campanya més interessant. Pensava que era el millor candidat de tots, però no sabia cert què passaria: cometria errors? Adoptaria polítiques dels veterans? Es desentendria d’algunes polítiques progessistes en les que havia cregut, com sovint fan molts polítics?

Per això vaig fer un blog independent de qualsevol afiliació oficial. Si canviava la meva opinió sobre Obama, no dubtaria a expressar-la. Com que era un blog pro-Obama, em reservava el dret de canviar el meu punt de vista si creia que Obama estava anant cap a una direcció incorrecta. Era un blog per explorar la seva candidatura, anés cap on anés.

No vaig fer molta promoció del blog. No era tan actiu amb Obama com ho havia estat amb Dean. Amb Dean vaig fer molts vídeos per a la seva campanya, i formava part de diverses organitzacions, amb les que vaig crear el Dean Media Team, un grup a nivell local, i els DVDs per la web de Dean.

No vaig fer vídeos per la campanya d’Obama. Com que veia que molts gent n’estava fent, no sentia la necessitat de fer-ne jo també. A no ser que tengués alguna cosa que ningú no tenia, no me molestava a compartir el meu material. Hi havia alguns vídeos increïbles ja fets, així que els hi donava crèdit.

Vaig ser molt mesurat amb el blog. Escrivia sobre Obama quan em venia de gust. Si la gent trobava el blog via Google, perfecte. Esperava fer-me amb ingressos a través de publicitat, però vaig ser peresós. Tenc alguns anuncis d’Amazon i Google, però, dissortadament, no paguen tan bé com m’esperava.

Obama ha canviat realment les campanyes a Internet?

Segur que saps que Obama ha contractat a un equip excel·lent per crear la seva presència a Internet. Ha quedat a anys llum de les eines d’internet emprades per l’equip de Dean. Ha estat impressionant, i el públic ha estat més llest aquesta vegada.

La campanya per Internet és important per als votants més joves o per tots els votants?

Els votants joves reconeixen el poder d’Internet i el per què és tan poderós, si no més poderós que la televisió. Això és per tots els votants? Només per aquells que presten atenció al que està passant. Els votants apàtics continuaran amb la seva ignorància autoimposada, amb la seva poca atenció als esdeveniments actuals o als canvis culturals en l’ús dels mitjans.

Molts d’experts van dir que els blogs ja no serien importants a una campanya política. Pensaren que YouTube o Facebook tendrien més rellevància. Què en penses, d’això?

Crec que YouTube és la principal web per als cibernautes quan parlem de política. Els vídeos produïts pels ciutadans foren un factor major a les eleccions, perquè mostren la part honesta dels polítics. Els blogs, en canvi, eren un agran accessori al YouTube, ja que era una bona manera de trobar els millors clips de YouTube, així com una manera d’accedir a les notícies i històries importants a les que sovint els mitjans més grans no presten atenció. Per tant, molts d'internautes ignoren els blogs, però són captivats pels clips de YouTube.

Quan vaig treballar per la campanya de Dean, vaig penjar els meus vídeos a archive.org, el que permetia que la gent se’ls descarregués sense haver de passar per les meves pàgines web personals. La revolució de YouTube ha suposat una petita diferència més: ha fet que el procés de compartir sigui encara més fàcil.

No estic convençut de que Facebook o MySpace hagin estat tan significants com alguns els ho han fet ser, però, sense cap dubte, han ajudat a la gent a compartir la informació amb els seus amics. Per mi, Yahoo Groups és un millor mètode de compartir informació amb altra gent interessada en el mateix.

L’experiència personal en aquestes eines.

Multitud de recursos web són desenvolupats, i les noves eines reemplacen les antigues. Encara no m’he unit a Facebook. Sí que som membre de MySpace, però realment no ho consider una eina seriosa per l’activisme polític. Twitter és una cosa que a poc a poc he anat apreciant, i crec que la missatgeria instantània al telèfon mòbil és bastant molesta, però tot i així em vaig subscriure per saber quan Obama nomenaria a Biden com a vicepresident (per cert, no va funcionar: mai no vaig rebre aquell missatge, però sí molts altres).

Realment vivim en un moment interessant, i és emocionant veure com aquests nous recursos són desenvolupats i/o descartats.

Per tant, podem dir que Internet ha ajudat a la victòria d’Obama?

És clar.

Què serà el seu weblog després del 20 de gener?

Bona pregunta. Pensava acabar el Barack-Obama-Now després que esdevengués president, però ara realment és quan estic rebent més propostes de publicitat. No crec que publiqui el mateix número de posts, però esper posar, almenys, una mica d’informació una vegada a la setmana. Ja veurem. Tenc dos blogs més, i dur feina mantenir un ritme alt per tots ells.

Canvi?

Des dels primers càrrecs que va adjudicar Barack Obama, els mitjans s’han plantejat si l’esperat canvi que havia de portar el president electe es plasmarà després a la realitat. Obama ha escollit gent “de dins” i els nomenaments no han estat del gust de tothom. A més, la premsa publica reportatges sobre els assumptes més tèrbols dels elegits. 

Algunes de les notícies que s’han publicat són:

- Hillary Clinton, Secretària d’Estat: Clinton va ser molt dura amb Obama durant la campanya de les primàries, es mereixia aquest premi? A més, les opinions respecte a la política exterior que van expressar durant les primàries eren molt diferents, com arribaran a un punt comú, ara?

- Timothy Geithner, Secretari del Tresor: Uns el veuen massa jove i amb massa poca experiència, d’altres el culpen de l’empitjorament de la crisi en alguns moments determinats, com amb la fallida de Lehman Brothers. 

 

- Eric Holder, Secretari de Justícia: Al final de l’Administració Clinton, Holder va participar en l’indult a l’evasor d’impostos Marc Rich. 

- Rahm Emanuel, Cap de Gabinet a la Casa Blanca: Va treballar en el sector financer i va guanyar 18 milions de dòlars. No se l’acusa de res il·legal, però en plena crisi no està molt ben vist i la imatge que transmet no és, per tant, molt positiva. A més, és un ferm defensor de la guerra d’Iraq. 

- Bill Richardson, Secretari de Comerç: Richardson és com un consol, ja que l’escassa presència llatina en el nou gabinet ha decebut a molts. 

- Eric Shinseki, Secretari d’Assumptes dels Veterans: és una de les poques figures que trenca asbolutament amb tot l’anterior, ja que es va enfrontar amb l’Administració Bush perquè volia enviar més tropes a l’Iraq a l’inici de la guerra.

De totes maneres, fins que no es posi en marxa l’Administració Obama, no es sabrà si realment s’ha fet un canvi o no. En l’elecció dels membres de l’equip, no s’ha satisfet a tothom, però falta saber quina serà l’actuació d’aquest equip. Possibilitats de canvi, n’hi ha. 

Hillary Clinton, Secretària d'Estat

Roger Simon va escriure una anàlisi a Yahoo News que crec que explica perfectament la situació de Hillary Clinton i el seu nomenament com a Secretària d’Estat. 

En primer lloc, s’ha de reflexionar sobre el que hagués pogut ser Hillary, si no hagués estat escollida per al gabinet de Barack Obama. Va ser una competidora digna per l’ara president electe i, per tant, des del Senat podria haver estat una opositora i crítica digna. Així mateix, i d’igual importància, Hillary podria haver donat suport a Obama des del Senat en els moments que ella hagués convingut. Continuaria estant separada d’ell i prenent les decisions individualment.

En canvi, Hillary ha estat nomenada Secretària d’Estat, el quart lloc en importància per darrera del President. Han fet falta moltes negociacions per aconseguir-la, però. Sis persones han negociat la seva incorporació, una xifa, segons Simon, suficient fins i tot per discutir el final o l’inici d’una guerra. A més, Clinton ha posat condicions. Per al periodista, això és un error i Obama ho hauria d’impedir a l’hora de la veritat. De totes maneres, el primer entrebanc que es van trobar amb Clinton va ser la Fundació Clinton, assumpte ja tancat.

Què ha aconseguit Barack Obama tenint a Hillary dintre del seu equip? Li suposa una veu crítica menys i minva les possibilitats de que hagi de competir amb ella de nou el 2012. Ara bé, Hillary Clinton és una figura respectada a l’estranger i, per tant, l’elecció tampoc s’ha fet perquè sí. 

Finalment, cal plantejar-se que Clinton pot fer-ho bé com a Secretària d’Estat, ja que, segons Simon, pot resoldre problemes importants, posar pau i recol·locar Amèrica al lloc que es mereix. A més, per moltes condicions que s’hagin pactat, l’agenda de Clinton serà l’agenda del President, i Joe Biden estarà per sobre seu. Roger Simon també adverteix sobre un altre fet: al Senat el protagonisme es guanya amb veterania, i Clinton encara no la té. 

The Office of the President-Elect

La web http://change.gov és la pàgina de Barack Obama i Joe Biden. És la dels dos perquè volen donar imatge d’equip en tots els projectes que iniciaran un cop feta la inauguració del seu Govern, al gener de 2009, i també perquè sovint parlen d’ells mateixos com l’equip de transició (transition team). De fet, és una pàgina on constantment es fa referència al canvi (ja l’adreça URL ho demostra) i on es parla sempre de “el president electe Barack Obama i el vicepresident electe Joe Biden”. 

Pots estar permanentment informat del que s’hi penja i hi ha un compte enrera pel dia de la inauguració. 

Inici

El primer que veus en aquesta web és una frase de Barack Obama que s’emmarca en la fase en la que s’està, una transició cap a un canvi: “Avui començam de veres la tasca d’assegurar-nos que el món que deixam als nostres fills és només una miqueta millor que en el que vivim avui”. 

A la pàgina d’inici, però, hi ha també altres elements, com el menú de la web, les darreres entrades al blog i les crides a aquelles parts més importants: 

- el vídeo de la setmana, que es pot veure des d’allà mateix, al YouTube, a Yahoo o en alta ressolució. 

- Tell us your story: des del primer dia de la campanya, Obama s’ha volgut apropar a la gent i, per això, ha estat tan present a Internet i s’ha fet notar com a persona amigable i accessible. La seva pàgina web com a candidat a les primàries ja presentava formes d’interacció amb els internautes; encara ara ho fa. En aquest cas, es tracta de conèixer les preocupacions, els interessos, les experiències de la gent i fer així una millor política. 

- la sala de discussió, on un expert proposa una pregunta que els internautes poden respondre. Diuen que volen posar en marxa canvis, però amb la intervenció del poble nord-americà. La pregunta d’aquesta setmana és: What worries you most about the healthcare system in our country? Les respostes són bastant extenses i treballades, i els que comenten s’han d’haver registrat prèviament. A més, pots estar informat permanentment de la discussió, ja que tenen sistema RSS. Evidentment, hi ha una política de comentaris. Les normes són bàsicament aquestes:

a) Centrar-se en el tema de discussió.

b) Ser respectuós.

c) Dir la veritat.

d) No a l’spam. 

- la presentació del president i del vicepresident, des d’on també pots accedir a la biografia de les respectives dones. Són presentacions properes, ja que, per exemple, de Joe Biden es diu “és una estranya mescla” i, de la seva dona, que corr maratons. Així mateix, es dóna importància a la família: “Quan la gent li demana a Michelle Obama que es descrigui, ella no dubta. Primer i sobretot, ella és la mare de Malia i Sasha”. 

- els temes principals de l’agenda. Com vam comentar a classe, és destacable quins són: revitalitzar l’economia, acabar la guerra d’Iraq, donar seguretat social a tothom, protegir Amèrica i renovar el lideratge global d’Amèrica. Els tres últims són temes que afecten únicament al país, són temes de nacionalisme nord-americà. 

Newsroom (sala de premsa)

És la part de notícies de premsa i està permanentment actualitzada. Són notícies del que prepara Obama de cara al futur (la formació del seu gabinet, per exemple) i també és un seguiment diari d’Obama i de Biden (entrevistes amb Rice, amb líders europeus, etc.). 

El Blog

També és un seguiment dels projectes d’Obama i Biden, però són de temes més relacionats amb els internautes: vídeos on es dirigeixen a ells (Meet Melody Barnes), novetats sobre la web, històries que han rebut (des de Tell us your story), notícies sobre actes als que han assistit els demòcrates i que són més d’interès humà (visita a un menjador comunitari, per exemple)…

Hi ha encara poques entrades. També té sistema RSS, però no accepta comentaris directes com un blog comú, sinó que s’ha d’enviar als administradors entrant totes les teves dades. 

 

Informació útil

En aquest apartat hi trobam les descripcions d’Obama i Biden que estaven enllaçades a l’inici, a més d’informació sobre com es farà la transició, com serà la inauguració de la nova presidència, quina serà l’estructura de l’Administració Obama i quins són els membres de l’equip importants per al canvi. 

Aquesta part es diu “Learn”, precisament perquè el que es pretén en ensenyar a la ciutadania quin és aquest canvi del que parlen. 

Agenda

Hi ha 24 temes a l’agenda, l’últim dels quals és “Altres”. Són temes tractats des de la perspectiva dels dos polítics, Obama i Biden. No hi ha cap dubte sobre el treball d’equip d’aquesta transició. 

Sovint la presentació del tema va encapçalat per una afirmació que ha fet Barack Obama en els seus discursos. Així, són frases potents i que busquen efectes emotius en el receptor. 

Cada tema va especificat amb varis subtemes, i s’explica tot de forma molt senzilla i concisa, per així donar-ho a entendre de la millor manera possible. A més, a tots hi ha l’oportunitat d’aportar-hi idees. 

Hi ha una curiositat en la part en la que es parla de la reconstrucció de Nova Orleans, i és que es fa referència al projecte que va iniciar George Bush i que ells continuaran. 

El moment d’Amèrica

Aquí hi ha dues possibilitats de participació, les dues molt semblants. Volen que tothom comparteixi amb ells les preocupacions i els desitjos, el que pot influir en les polítiques dels pròxims quatre anys, i també que se’ls expliquin històries personals per saber quins són els interessos de la població. Són maneres de continuar la campanya que va iniciar Obama fa prop d’un any, aquella del fer-ho tots junts. 

Totes aquestes aportacions es fan a través d’un missatge amb el que pots enviar vídeos, fotos i text. Has d’emplenar una fitxa, com la que et demanen a tots els apartats amb participació. Volen el nom complet i el codi postal obligatòriament (el que mig descarta als internautes que no són dels EUA). 

Voluntariat i treballar a l’equip

Per acabar, el projecte Obama-Biden inclou serveis en què serà necessària la participació ciutadana, i donen l’oportunitat d’inscriure’ns en algun d’aquests programes (grups de veterans, d’escoles…). Encara no estan del tot definits, però ja es poden enviar missatges oferint-se per algun àmbit. 

També és possible enviar informació per optar a un lloc de treball a l’Administració Obama-Biden. Alguns llocs de treball necessiten l’aprovació del Senat, diuen, però d’altres no. I seran en aquests últims on aquells que enviïn la sol·licitut a través d’aquesta web podran accedir-hi.